Resumet de la tertúlia de la setmana passada

Com ja sabeu, la setmana passada vam comentar el llibre De Nador a Vic, de l'escriptora Laila Karrouch. L'únic clarament biogràfic que hem llegit fins al moment. Aquest cop, però, els hem demanat un petita contribució especial als nostres tertulians: l'opinió resumida per escrit sobre aquest llibre que hem comentat. Com ara mateix veuràs, podem dir que la seva opinió és força semblant:

"De Nador a Vic, un llibre que jo recomano ja que és molt realista. Explica els problemes d'adaptació d'una noia i ens mostra la seva vida." O.K.

"De Nador a Vic, M'ha agradat molt, perquè parla d'una història que va passar de veritat. Hi ha tristesa però el llibre és molt divertit. També m'ha agradat perquè, hi surten elements títpis marroquins, ja que la gent d'orgíen català pot ser que no sàpiga que volen dir." D.L.

"Aquest llibre el recomano a la classe política, a veure si canvia d'opinió sobre els "moros". La majoria de gent del Marroc s'adapta, en aquest llibre es pot comprovar, i això és real. És un llibre que mostra la vida i l'amor a un país que no és el teu." O.B.

"De Nador a Vic. M'agradaria llegir-me'l, encara no ho he fet, perquè parla d'una història real i demostra les dificultats que tenen els immigrants quan arriben a Vic, per exemple." A.S.
" M'agrda molt el llibre De Nador a Vic perquè és una vida real i el llibre és molt divertit." C.N.

Apa, doncs, esperem que aquests comentaris et facin decidir a llegir-te el llibre si encara no ho has fet! Nosaltres ens retrobarem el dia 28 d'abril a les 6 de la tarda per comentar el llibre Crepuscle, de Stephanie Meyer.

Comentarem el llibre: De Nador a Vic, de l'escriptora Laila Karrouch.
Dimecres, dia 24 de març a les 6 de la tarda.

T'HI ESPEREM!

Per si encara no t'has llegit el llibre De Nador a Vic, aquí et presentem una petita resenya sobre el llibre.


De Nador a Vic

El pare s’havia instal·lat a Vic. Una vegada va tenir el pis, va anar a buscar la família al Marroc. Laila Karrouch arriba amb els seus germans i la mare a Catalunya a mitjans dels vuitanta. Són dels primers marroquins que s’instal·len a Vic. Ella té nou anys, un germà i una germana grans i una de petita. Tot plegat se’ns explica en primera persona, emotivament, a través de l’empatia, però encara ens interessa més el contrast que la protagonista troba entre el món vigatà i el seu món d’origen berber, representat especialment per l’àvia. Tant la protagonista com els seus germans són petits i s’adapten aviat a la nova situació. La mare ja troba més dificultats i, en un primer moment, es queda a casa tal com marquen les tradicions. Però la mare també farà un procés de canvi.

A l’escola són ben rebuts. Els mestres, especialment l’Elena, els són proclius. Karrouch es vincula al nou país a través de l’esport i l’atletisme; guanya copes. Bona estudiant, quan arriba a COU tria ciències i no se’n surt. Plega i troba feina en una empresa càrnica. La germana es casa amb un noi del Marroc. Ella també es casa amb un noi marroquí. Casada i embarassada, recuperarà els estudis. Acaba treballant de cuinera i estudiant auxiliar d’infermeria. És una aventura quotidiana, com tantes n’hi ha.

De Nador a Vic no és un llibre teòric sinó narratiu i ens ajuda a fer-nos una visió senzilla del gran viatge que és la integració en una cultura diferent. Acostant-nos-hi, Karrouch ens fa estimar aquesta altra cultura mestissa a través dels problemes i les dificultats. «Emigrar és guanyar una cultura», ha dit, unes paraules que ens donen el to d’aquest llibre optimista, adreçat tant als catalans d’origen com als immigrants. «Catalunya cada cop rep més estrangers i penso que els pot anar bé conèixer la història d'algú que ha passat pel mateix procés que ells. I als lectors catalans els servirà per sortir de dubtes. Potser gràcies a mi entendran per què ens posem el mocador, per què ens pintem les mans amb henna o per què fem les festes que fem.»
Extret de: http://unviatgepledeveus.gencat.cat/libros/31.html

I recorda que la tertúlia sobre aquest llibre la farem el dia 24 d'abril a les 6 de la tarda.

Oda a Laila Karrouch

Buscant i buscant, hem trobat un simpàtic escrit en honor a Laila Karrouch. Si tens curiositat per llegir-lo, clica aquí.

Es tracta d'una oda que va escriure Xavi Pérez. No només hi trobareu aquesta dedicada a la nostra escriptora del mes, també hi tobareu molts altres personatges!

La figura de Laila Karrouch: segona part

Ja que alguns de vosaltres heu demostrat certa curiositat per aquesta escriptora, aquí us presentem un petit article que parla d'ella. Es tracta d'una article publicat a la revista Cornabou, que ens ajudarà a conèixer una miqueta millor aquesta escriptora de casa nostra.

AMB MOLT DE GUST... aquesta escriptora marroquina que ha crescut a Vic es passaria el dia pintant i amb les seves filles. En l'art com en la vida, busca realisme, llum i color

Laila Karrouch
"La meva cançó preferida és 'Boig per tu', però cada cop que l'escolto no puc evitar de plorar"
Antoni Aira

És de Nador o és de Vic? Ella ho té molt clar: és catalana i marroquina. Els seus trets físics són magribins, però el seu català té l'accent inconfusible de la plana, on ha crescut, on treballa, on va començar a escriure i on s'ha casat i ha creat una família. La Laila Karrouch (Nador, 1977) és tot sentiment, com ens ho va descobrir el seu llibre De Nador a Vic (Columna, 2004). La seva veu acarona l'interlocutor, sempre amb un somriure als llavis.

Una lectura.
No s'hi dedica de ple, però l'escriptura és una de les seves grans passions, i no només com a lectora. Fa anys que escriu, tot i que el primer reconeixement li va arribar fa dos anys amb una novel·la que explicava un viatge "d'un món a un altre". Com a lectora, la Laila busca sensacions intenses: "M'agraden els relats que em posin la pell de gallina des del realisme. Fets reals, ja sigui narrativa o poesia, malgrat que sobretot em decanto per la primera. Quan m'hi poso vull llegir històries amb força on es pugui detectar autenticitat". La literatura que l'atrau és la que fa que el lector sàpiga que allò que s'hi explica no és ficció sinó realisme amb sentiments. "M'agrada llegir fets reals i en un primer moment també em deixo guiar molt pels títols", reconeix. Yo, Safiya (Lumen, 2004), la història de la dona nigeriana que va salvar-se de ser lapidada gràcies a una campanya de suport internacional, és una de les darreres lectures que més l'han impressionat.

Una música.
La diversitat la descriu a ella personalment, com a dona que ha crescut com a suma de diferents cultures. Això es fa notar en les seves preferències musicals: "M'agraden moltes músiques, molt diverses i molt barrejades, com m'agradaria que fos el món. M'agrada la música àrab, la clàssica, l'andalusa, la catalana...". Però a la cançó Boig per tu de Sau li té reservat un lloc molt destacat en el seu podi de preferències musicals, diu que per moltes raons, "però sobretot perquè sempre que l'escolto no puc evitar un calfred que em recorre el cos, entre d'altres coses, perquè la veu que la canta, la del Carles Sabater, ja només és viva en aquestes cançons. És molt romàntica i no sé per què però em fa plorar sempre que l'escolto". Recorda que la va descobrir a la ràdio de Vic.

Una obra d'art.
És aficionada a la pintura i quan té un forat assisteix a un taller per compondre les seves pròpies creacions, "sempre plenes de color i de llum". Per això tria com a obra d'art de referència una obra pictòrica: "M'agraden els quadres plens de vida, sense foscor, amb alegria, flors... I en aquest sentit, Els gira-sols de Van Gogh és una obra única". En paral·lel destaca que les roses que dibuixa el vigatà Josep Hinojosa l'enamoren. Leonardo da Vinci també li ve molt al cap quan pensa en obres d'art que l'han impactada especialment. Diu que a casa seva no hi trobarem cap quadre fosc perquè sempre busca "vida, llum i alegria".

Un paisatge.
El millor paisatge per a ella és el de la seva infantesa. El Marroc. "Les seves cases, la seva gent, però sobretot la immensitat que s'obre als seus peus, amb un color intens i únic". Li porta molts records i molts dels seus racons li diuen moltes coses més enllà del que es veu a simple vista. "Podríem asseure'ns davant d'un barri de Nador o davant la perspectiva del desert i on tu no hi veus més que cases o sorra jo hi veuria encara avui moltes coses viscudes". És un paisatge d'una gran intensitat.

Un record.
El juliol del 2000 es va casar a Catalunya. Llavors, ella i el seu home van decidir donar una sorpresa als sogres i plantar-se al Marroc per anunciar el seu matrimoni... "Però la sorpresa ens la van donar ells a nosaltres, perquè algú havia filtrat la notícia i quan vam arribar ens vam trobar que ens havien preparat un segon casament, aquest cop a l'estil àrab". Aquella barreja de sorpresa, d'astorament i d'alegria alhora diu que no creu que la pugui oblidar mai: "Vam arribar amb ganes de cridar «sorpresa!» i quan ho vam veure tot muntat ens vam quedar muts".

Un personatge.
L'atleta Saïd Auita. La Laila ha practicat l'atletisme i li agradaria molt que les seves filles també ho fessin, "així que m'agradaria demanar consell a aquest veritable ídol del Marroc sobre com haurien de començar a dedicar-s'hi les petites per treure'n tot el suc". Durant bastant de temps es va dedicar a l'atletisme de forma professional, va anar als campionats de Catalunya, i va guanyar premis. Assegura que "tot ha canviat molt des de llavors i m'agradaria demanar al Saïd com li ha anat la vida després de la gran competició".

Un lloc per viure.
Parteix del fet que a Vic ha trobat una gran societat d'acollida, però assegura que un lloc idíl·lic per viure seria per a ella "un indret tranquil, sense racisme, sense discriminació, sense violència... i això és molt complicat de trobar". Li agrada viure on és ara, "però m'hi falta la part àrab, perquè jo estic feta de moltes barreges i trobar un país així és molt difícil". Si ha de dir un indret com a terme mig entre el que hi ha i entre el que li agradaria, ella que necessita "un pont de contacte amb el món àrab", triaria una ciutat com Melilla, "reflex de la convivència entre cultures, entre el cristianisme i l'Islam... Tot i que allí em faltaria la part catalana...".

Un objecte.
La pintura. Amb això, un pinzell i una tela on pintar, se sent la dona més feliç del món: "És una de les meves grans passions, a part d'escriure". Entre el treball, l'escriptura i les seves filles Ikram i Nisrin, hi pot dedicar molt poc temps, "així que sempre que tinc un moment per posar-m'hi i esplaiar-m'hi, tinc tota la sensació que estic de vacances". Diu que quan pinta aconsegueix tenir la sensació de desconnectar.

Ja s'acosta!

Si t'has inscrit per participar al Premi Atrapallibres o al Premi Protagonista Jove, has de recordar una cosa: la cita s'acosta! Ja t'has llegit tots els llibres? Per si de cas, aquí tens un petit recordatori:

- PREMI ATRAPALLIBRES: categoria 10 anys.

Ens reunirem dilluns, dia 12 d'abril a les 6 de la tarda, i els llibres finalistes són:

- PREMI ATRAPALLIBRES: Categoria 11-12 anys.
Ens reunirem dimarts, dia 13 d'abril a les 6 de la tarda, i els llibres finalistes són:

- PREMI PROTAGONISTA JOVE: Categoria 15-16 anys.
Ens reunirem dimecres, dia 14 d'abril a les 6 de la tarda i els llibes finalistes són:

Ja pots començar a rumiar quina puntuació li donaràs a cada llibre! Recorda que si no pots venir el dia de la trobada pots donar abans d'hora la teva votació passant per la Biblioteca.

La figura de Laila Karrouch

Laila Karrouch és un personatge força conegut a casa nostra. El motiu: és una escriptora de casa nostra, vigatana. A més, és l'autora del nostre proper llibre a comentar: De Nador a Vic. És un llibre clarament biogràfic, que ens explica moltes coses sobre els sentiments que s'experimenten en abandonar el teu entorn de sempre, i a més, els obstacles que cal superar per adaptar-se a un país que és totalment diferent al teu en molts sentits.

Es tracta doncs, d'una experiència que, malgrat que molts no l'hem viscut, val la pena conèixer per poder fer-se el càrrec del que han viscut i estan vivint tots aquells que sí que han hagut de passar per aquesta situació.

Us animem a llegir-lo!

Resumet de la tertúlia d'ahir

Com alguns ja sabeu, ahir vam comentar El veí prohibit, de Xavier Bertran. Com sempre, vam començar tard, però tot i així, vam xerrar sobre algunes cosetes:

• Tan el seu argument com la manera de relatar-lo indiquen que és una obra molt senzilla, molt fàcil de llegir.
• Ens vam adonar que és una obra amb un clar missatge amagat, o no tan amagat, relacionat amb la tolerància i el respecte a les persones diferents.
• Vam veure que es tracta d'un tema que no ens resulta tan llunyà, ja que molts dels nostres tertulians/es coneixen persones relativament properes amb problemes semblants als que pateix el protagonista del llibre.
• Vam parlar del final. Totalment obert. No se sap què passa quan en Pascual entra al bar. Vam arribar a la conclusió que sempre hi haurà gent que l'acceptarà i gent que no.
• Evidentment els personatges més populars del llibre entre els nostres tertulians/es són la Iria, per la seva valentia, i també en Pascual, sobretot per les ganes de superació que demostra.

Així doncs, ja ho sabeu. Ara ja teniu la nostra opinió sobre aquest llibre. I penseu que ens retrobarem tots el dia 24 de març a les 6 de la tarda, just abans de setamana santa, per comentar De Nador a Vic, de Laila Karrouch.

El veí prohibit, de Xavier Bertran.

Dimecres, dia 24 de febrer a les 6 de la tarda

Cursiositats

Segurament saps com es diu l'escriptor que ha escrit el llibre que comentarem la propera setmana. Exactament, és Xavier Bertran. El que et volem demanar ara és si coneixes el nom d'aquest personatge que veus a la foto. No? Si? És Lo Cartanyà. Fa ja uns quants anys per TV3 es va emetre una sèrie d'humor on Lo Cartanyà era el protagonista principal. La sèrie, si la recordes, duia el mateix nom.

La pregunta important, però és aquesta: com es diu l'actor que veus a la fotografia i que interpretava el paper de Lo Cartanyà? Molt fàcil: Xavier Bertran. Però que ningú el confongui amb el nostre escriptor!

Coneixes a Xavier Bertran?

Saps qui és Xavier Bertran? No? Doncs és l'autor del proper llibre que comentarem a la nostra tertúlia: El veí prohibit. Si no el coneixes, i no saps què ha escrit, ara tens la oportunitat de descobrir-ho. Aquí tens alguns dels llibres que pots trobar a la Biblioteca d'aquest autor, amb la corresponent explicació:

Que déu salvi als víkings!. Barcelona: Cruïlla, 1992.
Com t'has de dirigir a les noves parelles dels teus pares divorciats? Els has de dir pel nom? Pare i mare? Padrastres? Pst, pst? Cal que els tractis de tu, de vós, de vostè, de dallonses o amb metàfores poètiques? I si es tornen a separar, com has de tractar les noves parelles de les parelles anterior?

Aquestes són algunes de les qüestions que mantenen sense dormir els fills dels divorciats; els autèntics temes punyents que no solen aparèixer en les estadístiques dels sociòlegs. I n'hi ha un grapat més. Per això no és estrany qeu la desesperació porti a organitzar viatges de fi de curs a llocs tan llunyans com Copenhaguen (Dinamarca).

Rock de les rates, El. Barcelona: Empúries, 1994.

El rock de les rates és la història d'una colla de joves punk de Montornès que organitzen un grup musical. Amb un llenguatge vivíssim que fins ara no havia arribat als llibres, aquesta novel·La conta les il·lusions del grup i la incomprensió dels veïns de Montornès. Assistim al moment àlgid - el triomf a Granollers - i a la davallada ineluctable. Tot plegat, una mostra "de la deskomposició de la societat konsumista". O és, potser, que no hi ha futur per als joves?

Espant sense nom, L'. Barcelona: Baula, 2006.

Dak, el jove protagonista d'aquesta història, viu en una ciutat edificada al costat d'un volcà. Des de fa set-cents anys s'hi celebra la Cerimònia de la Lava: els Cavallers del Digníssim Orde del Foc Tel·lúric, vestits de medievals, desfilen pels carrers abans d'entrar a la Galeria Vella de la Lava, un lloc fantàstic. És un ritual arriscat, amb gran participació dels joves de la ciutat. La sobtada aparició d'un misteriós personatge: l'Espant sense nom, canviarà la vida d'en Dak i els seus amics.

Assassinat de la Xènia, L'. Barcelona: La Galera, 2000.

L'inspector G. Masforner va tenir sort; no era un d'aquells assassinats sense pistes. Proves irrefutables mostraven set solucions diferents fora de tot dubte. Un cas clar, massa i tot. La protagonista, la Xènia, veia la sitaució, també: o ella mataria algú o algú la mataria a ella, o algú mataria algú prop d'ella, sens dubte. Ho tenia clar.

Punyals imprecisos, Els. Picanya: El Bullent, 2008.
Els punyals imprecisos és una novel·la policíaca ambientada en un circ ambulant. Un error del llançador de punyals provoca una desgràcia i, com que no és la primera vegada, hi ha qui pensa que no es tracta d'accidents. Des d'ací, l'argument avança com un combat entre dues intel·ligències, la de l'investigador que busca proves incriminatòries, i la del llançador que contempla els esforços del rival amb sarcasmes i maniobres.

Model d'ofici. Barcelona: Cruïlla, 1995.

Vols ser un cantant d'èxit? Vols ser el presentador de moda d'un concrus de televisió? Vols ser una estrella de Hollywood? Per què no? Anima't-hi! Un moment, espera; et faré les mateixes preguntes d'una altra manera: Quin preu estaries disposat a pagar a canvi de l'èxit? què vendries, de tu mateix, per obtenir la fama? Què consentiries que paguessin els teus familiars? I la teva mare? Potser sí que regalen la glòria, la celebritat, la popularitat, però potser en fan pagar un preu massa alt. Fins on pagaries tu?

De ple en la nova tertúlia!

Com potser ja saps, el proper llibre que comentarem serà El veí prohibit, de l'autor Xavier Bertan. Si encara no l'has llegit, sàpigues que aquesta obra ha estat força comentada i treballada en diferents escoles i instituts no només de Vic, sinó també de fora de Catalunya. Per tant, ja fas tard!

I per si no t'ho creus... aquí tens la opinió d'una alumne de 2n ESO d'un institut de fora de Catalunya.:

"Esta obra no me ha gustado, por que no me gustan los libros relacionados con niños deformados, con problemas mentales, con guerras y muertes, ni relacionados con animales que mueren, los matan o son abandonados por sus dueños.
La parte que me ha parecido más interesante y divertida es cuando Iría esta preparando el rescate de Pasqual, como llega hasta la ventanita del sótano, se introduce en él para decirle a Pasqual que se valla con ella y como el se ríe cuando Iría se lo dice.
Lo que más me ha costado leerme del libro por que me daba mucha pena es cuando Pasqual le cuenta a Iría todo lo que le han hecho en el otro pueblo por ser un niño desformado.
Creo que ese no es el final, seguramente abra segunda parte. Aunque si ese es el final, no me ha gustado por que me hubiera gustado que todo el mundo aceptara a Pasqual, no se burlasen mas de él, pudiera ir por la calle sin preocuparse de que lo vieran, fuera al colegio y saliera con sus amigos. En definitiva que lo trataran todo el mundo como un niño normal.
Me ha gustado mucho Capitán por que es muy gracioso, es inteligente, bueno, defensor y muy juguetón.
Creo que el mas malo es Oliver por burlarse de Pasqual sin él haberle echo nada.
Esta obra me ha emocionado en algunas partes y en otras me ha hecho reír. Pero me ha emocionado no de alegría si no de tristeza por ese niño que no tiene la culpa de ser como es. "